Cel als Ulls i Pichirichis - Nord de Montañesa

Dues vies de caire clàssic, o quasi, per gaudir del paratge i de la pedra,
on convé anar bregat en adherència, controlar els nervis, i  protegir adequadament (amb pichirichis)


Cel als Ulls

Via ben bonica, sobre roca denominació d'origen "montañesa"
Tot i que predomina la placa, sorprén la quantitat de ninos que permet emplaçar.
Reserveu un totem blau (o alien verd) tot just després del pas de 7a del primer llarg monolític (cas contrari 6c obligat)

L'Ester obre el primer llarg pel ben mig d'una placa entre blau cel i gris, ignorant el meu parer (per sort), amb un grau inesperadament assequible. El millor de la via.
Prossgueix buscant la millor pedra dins d'una certa lògica entre murs compactes i fissures.


Premi per qui endeveni qui s'amaga darrera aquestos ulls preciosos, plens de vivències, amb l'energia de qui traspassa sovint els propis límits



Pichirichis

Si gaudiu del Cel, podeu provar la Pichirichis.
Un punt més exigent a les plaques, incerta, mai extrema, mai cómode.
Alguna xapa alleugereix el compromís, tot i que demana, en algun punt, certa habilitat amb l'emplaçament de les proteccions. Sobretot al segon llarg.

Pichirichis són els ninos, els friends, en Lapao / Xapurriat, pel que em diuen els entesos.

Ambdues línies permetran gaudir sempre al segon de corda (gran diferència entre escalar de primer o al darrera), ajustar horaris al gust, i escapar de la calor o el fred segons l'hora que les pugem.

El material idèntic...

Que xaleu!












Amb ma germana vam fer la via de  los Padres del amb tres primers molt molt recomanables, i dos darrers de transició. Bona  alternativa més senzilla, on fins i tot és possible calentar i rapelar de L3 a L2, i d'allí a terra còmodament.