Obrir una línia nova al 2003 en una paret tan concorreguda omple de forma especial.
Aquesta va sortir bonica, mantiguda, sobre roca esplèndida, sense xapes però fácilment protegible.
Vam deixar-hi una estàtica un parell de setmanes. Algú que havia intentat la Picazo sense èxit la va fer servir per rapelar, i com que no se'n refiava dels pitons d'on estava ancorada (i eren a prova de bomba!) va cardar-hi un parell d'espits.
Quin emprenyament en descobrir-los. Els vaig trencar a cop de martell en un accès d'ira descontrolada, i encara ara s'aprecien els casquillos a la tercera tirada.
Amb el temps van aparéixer dos parabolts al tocar de la R8, fruit d'un rescat en una via veïna. Sembla que les expansions crien i proliferen
topo actualitzada a 2012
No hacen falta pitones
No hacen falta pitones
Hi tenia -encara tinc- un amor especial, i encadenar-la s'havia convertit en la meva petita gran obsessió.
Nou anys i set pegues per trincar un punyetero llarg, sense comptar els quatre dies invertits en l'apertura.
Molt, massa temps.
Arribava a la tirada número TRETZE i m'escanussava de nervis.
M'hi havien acompanyat una pil.la d'amics, molts dels quals l'havien fet a la primera -què desconsiderats!
Foto del Carlitos, octubre 2005, Meloni a L-13
entrant al pas clau protegit amb un pitó i un alien verd que no posa
entrant al pas clau protegit amb un pitó i un alien verd que no posa
Dissabte passat enmig de plena canícula i contra totes les meves esperances, la punyetera tirada va caure a la butxaca.
La Olatz també la traia, ella a vista. N'hi ha que tenen aptituds...
Gràcies a tots els amics i amigues que m'hi heu portat: eli, manu, tato, vicenç, sílvia, joan carles, roy, olatz, i algun que pugui haver descuidat.
