Ganxets

novembre de FRED
La tardor s'acaba, els dies s'escurcen i ja enyorem un sol esmorteït que no calenta.

Cerquem solanes arrecerades del vent del nord, de la neu i del gel, parets sud que rebin els primers raigs de bon matí.
La part superior de Peña de Sin, la Pilastra dels Voltors a Montrebei, Cienfuens, la Font Freda, Roca Alta i Vilanova centren els nostres projectes.

Aquest finde hem peregrinat a la recerca del caloret.

Sin sempre màgic.

Després d'una nevada preciosa divendres nit, l'alba s'aixeca blanca.

No comptàvem amb tanta neu i xops arribem a destí. Volíem fer la nova del Jean Pierre Rio, l'illusion des Possibles. Primer llarg totalment moll.
Al costat Itinerance, magnífica i contrastada. L'Arkaitz no l'ha feta i és tan bona que no m'importa repetir.

Xalarem com a nens.

L'Arkaitz se l'endú a vista. Jo pillo de segon als 7b i al darrer 6c, defugint de la pluja gelada.

Tornarem de nit xops al cotxe però ben contents.

L'endemà lo Santi m'enreda per provar una nova joguina a la Pilastra: un viot mantingut en 6c/7a i exigent on encara els resta arreglar alguna coseta.

Mos costa, mos costa més del que prevèiem.

Xalo veient lo Santi "tastar la seva pròpia medicina", però encara riuré més quan vegi el Viçens aquí en acció. Avisa'm Vicente, que vinc a assegurar-te...

Per variar, "rosca lunar" i darrer llarg a la llum de la lluna plena, esplèndida i tan brillant que projecta ombres.

Topo a dissenyar. Aviat disponible pels "pilastreros" incondicionals.

L'endemà coincideixo amb les Joves i els Joves del Equipo al Turbón, tots plens de motivació. Forts i molt fortes.
M'enreden amb la promesa de noves línies cara sud. Soc fàcil, però porto ja dos jornades acabant de nit.
Dues hores bones per aproximar, paret nova i línies encisadores.
Tres cordades jove-iaio, l'estadística marca una edat mitja prou decent.

Amb la Paola triem una línia que promet.

Van a tope i s'encomana

Sentim la Laia i al Santi volar.
La màquina trepant en acció... de tant en tant, apostant birres per qui menys foradi.
Les xiques tenen més escrúpols (i atreviment!!!) que nantros abans de taladrar

La nit ens atrapa acabant el tercer llarg.
Baixem plegats per una canal tupida de boixos, fins arribar al PR que volteja el Turbón. Tot són bromes per l'encigalada llunyana. Sector Pekín diuen.

Mikel, Marc, éstos acabaran con vosotros!

Saba nova a les parets.
Diferents punts de vista, ètica estricte, un punt subversiva.
Si els joves no reivindiquen i trenquen les velles convencions, qui ho farà ?

El éxito está sobrevalorado.

El fracaso forma parte de la vida, y por supuesto de la escalada.
Disipa vanidades y fortalece el carácter
Si hay que retirarse, mejor hacerlo con estilo, sin excusas ni complejos.

He fracasado mil veces.
Después de tantos reveses aprendí algo muy sencillo: Salir airoso de una derrota permite intentarlo de nuevo.

bajándonos de (sin) Fortuna, Sur de la Marmolada

Volver, regresar en pos de una victoria esquiva constituye la esencia del éxito y eleva el fracaso anterior a la categoría de arte.

Me gustan las vías de Pol, las de Eneko, Ekaitz o Arkait (y de otros tantos que no mencionaré).
Me apasionan.
Las temo, las respeto, y de vez en cuando las intento.

Stramonium, Collegats
Volví a llevarme un desengaño.
Llevaba días escalando con arrojo, arriesgando. Pensé que lograría completar la ruta, incluso asumiendo una "retirada por arriba", acerando, tirando de gancho allí donde no pudiera.
Lo usé en un paso; en otro me sirvió de reposo.
No bastó.

Un desplome de chorreras con un chapaje algo duro (mi físico no merece el calificativo de atleta) me escupió varias veces al vacío.
Volé.

Estuve seguro de pasar.
Fracasé. Duele.
Hiere más cuando, por un momento, te creíste capaz de superar el reto.

Envidié la forma de abrir de Pol.
Y le odié.

Hoy le admiro más
Volveré

Texto: Gorka Lertxundi (aviador)

Fotos: Maria Alsina, Unai Mendia y Gorka

Obra de arte de Eli Azurmendi. Eskerrik asko!

Todo empieza cuando recibo una llamada de Maria y Unai, “¿te animas a abrir una vía en montañesa?”

A los pocos días, recibo un mail con el trazado propuesto: Casi me caigo de la silla de la oficina, el Unai está tronado, es demasiado duro.

El capitán marcando el rumbo…Por eso fuimos por otro lado

Pero… ¿Porque no intentarlo? Las reglas autoimpuestas son claras: si tenemos que progresar en artificial, nos bajamos; si tenemos que dejar un seguro demasiado cerca del otro (A0), nos bajamos.

Maria se estrena en esto de las aperturas… como siempre, ¡a lo grande!

El primer día va mucho mejor de los esperado y la motivación e ilusión crecen exponencialmente. El veneno ya lo llevamos bien dentro.

Apurando las chapas.

A partir de aquí, en otras tres largas jornadas conseguimos descifrar el laberinto de formas y adherencias que cruzan el “specchio”. Ese mismo “specchio” que intentaron cruzar Albert y Unai hace unos 10 años y se vieron desbordados nada más empezar. La paciencia y la espera han dado sus frutos.

Muy cerca de nuestro límite.

Orgullosos tras abrir una línea preciosa materializando nuestra manera de ver la escalada, siempre en libre, obligada y con aire entre seguros, toca probar e intentar encadenar. Buscamos refuerzos y se une Troner al equipo, ¡otro “esnafrau” para pegarse sartus!

Nada más empezar, confirmamos nuestras sospechas, ¡esto no es fácil! Dedicándole 4 días de pruebas, sólo tachamos primero y último, 7b+ y 7c, rozamos el encadene en el quinto largo… 8a. A duras penas conseguimos pasar del tercero (Fairy pitch) y Unai baja hecho un cromo del cuarto. Llega el calor y lo dejamos para épocas más frescas…

Troner vuela en el Fairy Pitch.

Ahí está nuestra propuesta, creemos que el tercero y el cuarto son más de 8a, puede que hasta 8b… Aun sin encadenar, nos gustaría que la gente pruebe, disfrute, vibre y de paso… opine. Eso sí, nos gustaría que la gente asumiera el reto y la aventura desde abajo, porque… ¿qué interés tiene sino……?

Sin encadene pero contento.

En general se suele decir que abrir tiene más mérito que repetir, pero pensamos que darle un pegue a vista en el día y salir por arriba a nosotros se nos escapa, por lo que nos parece mucho más meritorio. Pero esto son valores de cada uno. Pensamos que el reto de encadenar es mucho más difícil que el de abrir, ahí lo tenéis.

Gracias a Unai y a Maria por empujar desde abajo y tirar desde arriba en esta bonita aventura.

Pd: Quien rescate a Paco, tiene bocata y cerveza pagada en casa Ambrosio, hablar con Matilde.

Pd de Maria:

Lynn Hill escribió en su autobiografía qué significa la escalada para ella, el libre de los años 80: “la meta era entrar en lo desconocido y abrazarlo, escalar en libre todos los pasos sin alterar la roca”. No podemos decir que nosotros no alteramos la roca porque sí que lo hicimos, las chapas ahí están. Pero nuestra filosofía guarda un parecido similar, intentando colocar el mínimo de seguros fijos, en un paño de pared en el que progresar con seguros “naturales” nos pareció imposible.

Para mí, compartir la apertura de Ezin Gelditu junto a Gorka y Unai fue realmente una lección de vida. Me enseñaron la aventura de progresar por un terreno desconocido sin ningún límite mental, a saber aceptar que el miedo es en gran parte una barrera autoimpuesta, y por ello a convertirlo en energía positiva para forzar al máximo la propia capacidad física. Lo mejor… ¡Disfrutarlo, compartirlo y guárdalo en nuestro recuerdo!

Pateixo una malaltia que empitjora, un virus incurable que m'intoxica cos i venes.
Estic enganxat al verí de les apertures.

Faig un viatge de sis dies a Oman i m'enduc martell i trepant...
Quan surto a repetir, trio via pensant en tafanejar els espais que amaga la roca del voltant.
ADICCIÓ???

Sortosament (per la resta de malalts) tan sols escalo els caps de setmana, vaig lent i repeteixo les tirades fins polir-ne el resultat
Tot plegat, qualsevol via d'amplitud exigeix un esforç mínim de tres o quatre atacs.
Inversió considerable que m'esgota i ens renova.

L'any passat lo Vicenç i el Santi van obrir una via nova a la Pilastra que encara no han piat ni batejat. Farà uns mesos en Santi m'hi va convidar.

Vaig sortir-ne escaldat, sorprès per la qualitat de la línia i les dificultats.
Però també picat pel nom que xiuxiuegen: "Sin Ganxets" diuen los malparits.

La millor via de la Pilastra sorgeix sense que hi participi ni m'hi convidin.
I jo reservant-los veritables exquisiteses quan vénen a obrir amb nantros. Cabrons! penso

Desconeixen que n'he començat una amb el Simonet, on decideixo que tampoc NO els convidaré...

I així va anar
Un primer dia accidentat ens va permetre obrir dues tirades. Lo Simonet va oblidar l'arnés. Quan repetiu el segon llarg, penseu en pujar assegurats amb un arnés improvisat de corda, i que la reunió original arribava quinze metres més enllà de l'actual, sense xapes.

En tres atacs hem enllestit aquest bombó enverinat.

Hem vibrat en tots els llargs
Els hem arreglat quan els repetíem en dies posteriors, esgotats d'empassar-nos la nostra pròpia medicina, regurgitant bilis amarganta.

Hem muntat una nova R2 amb dos bolts, i vam treure l'antiga expansió que 12 mts més amunt servia de reunió entre dos ponts de roca i una sabina. Vam afegir un parell de xapes més amunt, i enllaçar 8 o 9 ponts de roca addicionals que faran delícia i ajut.

L'esgotament i la tensió passen factura: no hem estat capaços d'obrir-la tota en lliure.

Predomini absolut de la placa amb roca generosa en forat i ponts de roca que ens ha permés espaiar les expansions

La pedra és bona a baix, extraordinària a partir de la 4ª tirada.

Com diuen a l'Ebre, "Mos Agraden TOTES!!!" , ... les línies, clar

L'hivern i el final de la tardor ens han portat altres camins inèdits de gel.

L'oratge canvia. Enlloc de maleïr el calentament global i les condicions canviants de la neu i el gel, toca adaptar-nos.
Telera, les Serralades Interiors del Pirineu o Tendeñera s'han cobert de teranyines blanques que bullen de recorreguts inversemblants.

L'Edu ens va xivar dos o tres vies imprescindibles.
Seva és la Hipergoulotte al Tríptic de Telera, una joia que hem gaudit amb l'Ester.

També seva la recomanació del Aspe (Cristal Oscuro), una muntanya que no coneixia tot i l'accessibilitat des de Candanchú.

Se'ns ha escapat la Ursi a la Pala de Ip , des de fa dos anys la meva Ip-sessió .

I nostra un intent d'obertura en una paret inèdita que m'havia rebutjat amb els amics més forts.
Provem amb l'Ester i gran volada acabant les dificultats al 3er o 4rt llarg. Lloem sant Totemcam.

Mos hem apropat per Àger i la Font Freda.
Allí dos vies del Salla (molt bona la Cirera, excepcional la Terreny de Joc) han colmat expectatives.

Una apertura a Àger, esquivant les feixes que retallen continuitat i atractiu a una pedra sense objecció.

Entre feina i feina, un viatge exprés a Oman fruit de l'apassionament de la Patri i de les recomanacions de l'Arnau i la Juani.

Onze amics a la península aràbiga redescobrint a pinyó 3 o 4 sectors en 6 dies.

La vida aprofitada dóna molt de sí
l'exprimim

Aprovechando temperaturas inusualmente suaves para la fecha (quizás debamo acostumbrarnos...) volvemos a destinos más propios de marzo y abril que de enero y febrero.

SIN. Jean Pierre Rio abre y repite (!) L'Ilusion des Possibles, una ruta en la parte superior de la pared expuesta al sol desde las once de la mañana hasta las cinco de la tarde. Un sol invernal que se agradece en este valle profundo y frío.

7a (duro) de la 8ª tirada

Acceso desde Serveto altamente recomendable, no solo por la belleza de sus senderos sino (sobretodo) por la comodidad de la bajada casi directa, andando. Ver cualquiera de las topos donde se indica (Sin Perdón, Olvido)

La repetimos con Marc Olivé, que se lleva la vía a vista !!!

Vía muy bonita, la más clásica de la zona superior y quizás una de las clásicas de la pared.
Como dice la topo, 6b+ obligado, relativamente bien asegurada.
Los tramos de 7º son excelentes y bien asegurados

Una recomendación para evitaros nuestro embarque, fruto de mi manía de repetir sin llevar topo o no mirarla demasiado.

Después del tramo de 7a (duro) de la 8ª tirada, montar reunión al gusto en una repisa herbosa sin hacer el tramo de V. Escalar en un largo ese tramo de V y la continuación del último largo hasta encontrar el primer bolt, o bien hasta justo debajo de él, en un agujero bien visible y cómodo. De este modo el último largo se acorta y acometes sus últimos metros sin comba, difíciles y bellísimos. Esto implica hacer un largo cutre intermedio que en la topo original se evita alargando el 8º y el 9º.

Aprovecho también para publicar una topo Proyecto Iker de la vía que abrimos con Iker hace años, no concluida al terminar en una gran faja. Nos hicimos el propósito de regresar pero los años pasan, y el proyecto continúa inconcluso. Como merece la pena en sus cinco tiradas (las tres primeras son excepcionales), podréis aprovecharla para matar uno de esos días tontos en que ni madrugas ni quieres terminar tarde.

Está a unos 50 mts a la derecha de Barbarie Liberal, otra joya de Christian que merece la visita, corta e intensa.
A notar el desprendimiento del 2014 que se ve en mi foto y que no aparece en Barbarie. Desconozco si la ha afectado o no.

No és una més.
Podria ser la clàssica, homogènia en sisè i dos trams curts de setè grau que poden trampejar-se.

Bona pedra, bona línea, i molt de gust en l'apertura.
El primer llarg serveix de filtre, pareu atenció fins xapar el segon clau i també en arribar a la R1. A partir de llavors ja es protegeix bé.

Ens ha encantat a l'Ester i a mi.
Enhorabona Sam i Pastes

Torno a Sin amb l'Estel per començar mano a mano i quasi acabar una via sense xapes a la dreta de Casa Buil, començant per les dues primeres tirades de Antaviana (compartides també per Miguel Rodríguez).
Una darrera tirada bruta i perillosa ens atura i retarda, i ens quedem a llarg i mig del cim. Tornarem i netejarem (treballarem!!!) la part oberta.

Amb taladro haguéssim pogut progresar evitant la pedra cutre, eterna disquisició.

Al dia següent repetirem Olvido, menys obligada del que la recordava (pel tomb de ravals...)

Topo actualitzada

Feia temps (ad)mirava les vies dels Llefrats de Moià, un estil diferent on l'aventura combina equipament minimalista i varietat de roca, des de l'exquisida a la "ehem ehem".
Li foten ous en qualsevol terreny, no et deixen indiferent.
Un plat picant a tastar amb mesura. Les espècies intenses s'assimilen amb diferents graus de tolerància: La mateixa dosi pot matar o del.lir-te de plaer.
Ahir, amb el fred i un mòbil volador, vam tenir-ne prou amb les 4 primeres tirades. Tornarem, la part de dalt promet.

En la varietat està el gust.

Todavía percibo olor a tierra en mis manos.
El arnés sigue lleno de polvo y magnesio, los gatos húmedos de sudor.
La bestia que llevo dentro duerme aún apaciguada por la cercanía de esos instantes.

la màgia dels Tepuis

Mi cabeza oscila de la alegría de saber que los míos siguen aquí, a la angustia causada por un bicho imprevisible.
Me inquieta un futuro plagado de noticias funestas.

Encierro.
Desde mi jaula de plata empatizo con quienes vivieron presos

Saboreo el recuerdo de una libertad próxima que se difumina con el devenir,
en un confinamiento para el que no me siento preparado.
Quiero evitar la depresión

Vienen tiempos extraños, duros, ausentes de alegrías, cuyas únicas virtudes serán poner en valor momentos pasados y, con suerte, reordenar prioridades hacia nuestros seres queridos y la libertad de las montañas

Tomo consciencia de lo intrascendente de mis acciones,
de obras o trabajos que antes me enorgullecieron.
Son cenizas, vanidad que se desvanece como el humo.

Hubiera querido acompañar esta entrada con fotos y reseñas de vías inéditas.
Y sin embargo prefiero reproducir dos poemas geniales, bellos
pero tristes como el ocaso de la vida.

Ya somos el olvido que seremos,
bajo el indiferente azul de cielo.
JL Borges.

Y en el mañana, cuando ya no estemos,
seremos humo de pensamiento muerto,
seremos tierra agrietada en el desierto.
Inés García Écija

Ho sento

Diumenge 1 de desembre

Em lligo amb l'Arnau, contrapunt perfecte a un dia i un company com el d'ahir.
Anem a la Falconera, la roca reina del Montsant.
Bull de gent. Deu o quinze cordades repartides repetint les vies més dures sense (o amb poques) xapes.
Voldria fer, (diem-ne provar) la Guiris Go Home de l'Ig i el Vilaplain. Arribem tard: 3 cordades davant. Canviem i sento un alleugeriment interior...

Ara amunt, ara avall, cercant alternatives acabem al contrafort Oest de la Falconera repetint una via preciosa i equipada, molt més senzilla que la via triada inicialment, la Somni d'Estiu .
Acabem aviat, i a l'esquerra ensumo una línia de forats i bona roca encara verge.
Passió d'aperturista.

No duem martell, sí un bon grapat de ninos.
Sortirà un primer llarg brutal i net fins acabar en una reunió de la via de friki del costat.

Arriba la foscor.
A la Falconera tothom para per (ad)mirar com vola la Bea. Crida, puja i torna a caure. Va a tope. Al darrer llarg, prop d'acabar, se'n va amb un bolo a la mà i rebenta un pont de roca.

La Bea apretant Guiris Go Home en primer pla

mentre una altra cordada (amb les cordes penjant) releva a Ultimatum

Rosca lunar. Avall. Els demés aplaudim i encoratgem aquesta dona.

Als pocs dies torno amb en Tomeu per acabar-la. Tampoc durem taladro, amb l'avantatge que ens proporcionen la possibilitat d'escapar-nos, si calgués, per les xapes de Somni d'Estiu.
Surt preciosa, pas extrema on tan sols trobareu 3 ponts de roca.

El nom, un joc de paraules: esTRADivarius, la música que sonava estos dies pel Montsant

Al final, sí que vaig apendre alguna cosa del Pollito.

La pared de la Cascada se visita con frecuencia.
Un abanico amplio de grados, la proximidad y facilidad de descenso. y una roca agradecida la convierten en destino estrella de muchas cordadas.

El año pasado pasé miedo -y bastante- recorriendo la última ruta de la pared.
Hoy he disfrutado en Burundanga, vía que suma más repeticiones en estos últimos meses que el resto de las joyas del valle. Se ha convertido ya en una clásica.

Traves fotogénicas, roca buena, topo a prueba de error (versión guía burros), y alguna chapa en los pasos clave animan a cualquiera. Hoy está magnesiada.

Como Edu advierte, tres largos definen la ascensión: dos travesías com ambiente, y un desplomito con gracia.

Laia se la llevó al rotpunk.
Yo me agarré en el pitón de Santi... falta de potencia. Como curiosidad salimos recto en ese largo por un bloque sospechoso donde metí dos tótems que aceré con cuidado.
Si pasa otro "segundo", que lo limpie por el bien de la comunidad

Días antes tachamos la Barrabás en la Fraucata con Ester.
No la disfrutamos

Incluso saliendo de un confinamiento forzado, después de meses anhelando acariciar esos bloques de tacto casi sensual, ásperos, llenos de aristas y volúmenes, Barrabás nos decepcionó.

En su parte inferior la ausencia de una línea clara y natural te fuerza a vagar entre bloques de aspecto terroso donde errar el recorrido convierte un largo de IV sucio en uno de VI compacto, y en cualquier caso siempre expuesto. La mayoría de las fisuras están repletas de tierra compactada por hierbajos que impiden emplazar correctamente los friends.

En su parte intermedia, alcanzados ya los clavos de la primera reunión equipada, los muros se tornan impenetrables a la fisura, avaros en hendiduras. Los pitones antediluvianos solo contribuyen a certificar que alguien pasó primero, sin proporcionar seguridad suficiente a un ojo crítico.

Ya más arriba, alcanzado el diedro final, la escalada se torna magnífica.
Es aquí donde podremos escoger entre una salida directa o un escape hacia la derecha por terreno más sencillo.

Al parecer nuestra percepción coincide con la de otros repetidores.

No, no todo es perfección en la Fraucata, ni bajo esa luz maravillosa del atardecer que convierte en oro cualquier línea de la pared

Ordesa, bujaruelo y sus alrededores bullen

Dues setmanes de juliol pels Alps i rodalies,
escapant de tanta obsessió, fart i saturat d'una sobre-exposició a notícies atemoridores.

Ni diaris, ni tele, ni mitjans socials més enllà dels whats amb els amics.
Desintoxicació
La propera ensorro el telèfon...

Viatge improvisat sense objectius concrets ni altres pretensions que trescar per arreu acompanyats d'un grapat de fotocòpies i arxius a mode de suggerència.

Coincidirem amb molts amics

Les premiers pas d'Elsa,
400 mts. 7a+ (6c obl) Les Guillardes. Devoluy (Gap)
NorOeste

Via física ben coneguda (i piada) sobre cantells de sílex que sobresurten d'una matriu de calcari obscur de poca adherència.
Manca una xapa i tornillo al cinquè llarg convertint-lo en 7a obligat. No problem: li ha tocat al Tato. Si hi aneu, dur 4 o 5 xapes i femelles per completar les que han caigut, i clau per apretar-ne alguna més. Ens vam perdre al penúltim llarg, sortint per Lucifer

Personalment, prefereixo Sous la Griffe de Lucifer

Le Prince Defunt.
300 mts. 7b+, 6c obl. Pic d'Aigle. Cerces (Briançon)
SurOeste

Línia relativament nova d'en Mussatto amb un primer llarg selectiu, un tercer llarg orgiàstic i una intensitat en 7a remarcable.
Ens estalviarem els darrers llargs després d'esgotar les pells dels dits i algun problema de panxa.
Lus veïns mos van aclarir què vol dir souvenir espagnol.
Trobarem els militars francesos fent pràctiques amb els helicòpters, i ens deixen pujar la furgo fins poc abans del campament. Xollo, t'estalvies una bona hora d'aprox.

Les Dents de Cyrielle
300 mts. 7a (6b obl). Pic de Queyrellin. Cerces (Briançon)
Oeste

Una clàssica dels Cerces. Cara Oest, ben alta (escales a 3.000 mts), ideal per fugir de la calor. Esperarem que el sol acaricii la paret per no refredar els dits.

postureo con estilo

Lloc fantàstic, petite balade (promenade) de 2 hores del cotxe a la paret, fàcilment realitzable en una jornada.

travessa antol.lògica de Cyrielle

Danse avec les Choucas
250 mts. 7c (7a obl). Les Enfetchores de Droite. Meije - La Grave (Briançon)
NorOeste

Via excepcional de caràcter austero, muy atlética en las fisuras (desplomadas), y obligada en las placas (sean de sexto o séptimo).

Abierta con gusto y estilo (placa con expansiones, fisura a equipar con algunas chapas para evitar avería gruesa).

Juego de Totems con un camalot nº3 y unos aliens para doblar los pequeños. Fisureros.
Orientación Norte, altura 2.400-2.700 ideal para días de calor.
Almuerzas en la base del contrafuerte a pleno sol, y a partir de R3 gozarás del astro rey entrando tarde.

Grado muy ajustado incluso bajo el estàndar local, o "europeo", como gusta decir a nuestros amig@s

Acceso desde la estación intermedia del teleférico de la Meije, con base en La Grave. 1 hora un tanto incómoda, especialmente en su último tramo de pedrera inestable.
Descenso en rápeles posible en cualquier momento (algunas estaciones montadas fuera del eje de la vía permiten el escape)

Una letra más difícil que la Unchi Maka, más corta, y casi tan buena
Y para completar la triolgía de vías duras en Ecrins, nos faltará Asproman, a un precio demasiado elevado para mí, pese a las insinuaciones de Unai

Tochos no muy lejos, sector Le Grand Bois, ohhh

Choukas k'Ouille
250 mts. 7a++ (6c obl). Croix des Tetes. Maurienne (Saint-Jean de Maurienne)
SurOeste

Vía sobre un calcáreo gris magnífico, a la par de la ruta.
No os dejéis descorazonar por la cotación del segundo largo (7a+).
De sublimes podría definir los largos siguientes, en 7a mantenido y humano.
Acceso complejo con 2 horas de subida y media de bajada por una ferrata desvencijada.
Muy recomendable como primera vía antes de acometer el gran muro de Happy Birthday o Dolce Vita.

Con pena "abandonamos" a Tato en la estación... y con ello nuestro comodín, nuestra arma prodigiosa contra las dificultades.

Toca pues buscar objetivos menos ambiciosos cuya estética siga motivándonos.

Tiro de apuntes y recuerdo una de mis obsesiones antiguas: La SurEste de las Petites Jorasses en la vertiente italiana del Montblanc.
Allí nos espera Gargantua

Ester en el último largo de Caché Caché, placa soberbia de setas. Grado V+.

Gargantua 450 mts. 6c+ (6b obl). Petites Jorasses. Mont Blanc (Courmayeur)
SurEste

Aproximación de 3.5h desde Lavachey - Val Ferret (Courmayeur), garantizan plaza en el Bivacco Gervasutti, un refugio no guardado con 12 camas y aires de nave espacial

Nos equivocaremos y escalaremos la Piano sano e lontano ED sup 300 mts. 6c+ (6c obl) abierta en 1992/1993 por M. Motto, G. Predan y R. Vogler, después de errar la entrada

Y la daremos por finiquitada allí donde el libro de Piola la terminaba (proyecto inacabado), con el cerebro un tanto afectado, no sé si por el sol o por la exposición en el 6c. Podéis subirle una letra al grado de la época

Curiosamente días antes Mikel Inoriza y Rubén Sanmartín también la escalaron pensando que repetían Gargantúa... Eso explica el magnesio que encontramos en una pared raramente visitada.

Otras vías de la pared SurEste (versante italiano) de Petites Jorasses

Bonatti-Mazeaud (clásica), nos comentaron que en libre alcanza 6c en un largo. Sostenida y estética en 6a/b
Rivero-Castelli (classica)
Gargantua, ED- (6c+ - 6b obbl.) M.Piola-G.Hopfgartner 1990, 350 m
Pure e Dure, ED+ (7a – 6c obbl.) M.Motto-R.Vogler 1993, 300 m ·
Pantagruel, ED+ (7b – 6b+ obbl.) M. Piola-D.Anker-B.Robert 1993, 450 m ·
Piano, sano e lontano ED (6c+ - 6c obbl.) M.Motto-R.Vogler-G. Predan 1993, 420 m
Manera/Meneghin ED- (6b/A1) U.Manera e I.Meneghin 1980 400m ·
Steve Monk TD+ C.Giorda, T.Gallo e G.Ghigo 350m ·
Fuga e Ritorno 2013 7a+.
Rivero o della Cresta sud D (V grado/neve) A.Castelli e M.Rivero 1935 400m

Al día siguiente, algo saturados de tanta caminata, apostamos por el teleférico Sky way - Funivie Monte Bianco, vertiente italiana del teleférico de l'Aguille de Midi

Caché Caché
200 mts. 7a (6b obl). Pointe Adolphe Rey. Mont Blanc (Courmayeur)
Sur

Granito de ensueño,

una verdadera perla del Montblanc a una hora escasa del la Punta Helbronner tanto en la ida como en el regreso.

Dato a tener en cuenta si no quieres dormir en la Combe del Maudit o en el refugio Torino que siempre tratamos de evitar a cualquier precio, porque permite atacar, escalar y regresar en el día.

Si tenéis la suerte de coincidir con escaladores en el pilar de su izquierda, dispondréis de fotos memorables.

L1, 6a+ ajustado

L3, placa alucinante

L4, 7a de belleza estratosférica, suave en dificultad.

No todo es grado Europeo...

L5, (caché caché, "escondite" en francés)

Y ya en el último largo, la guinda del pastel

el pilar de enfrente

último largo, desde arriba. V+, parece imposible

Descansamos un día y al siguiente, probamos una combinación de vías en la estación intermedia de l'Aguille du Midi, con muy buenas referencias.

Deux Goals y salida por Charles éternue
200 mts. 6c+ . Pilier Rouge de la Blaitiere. Mont Blanc (Chamonix)
NorOeste
La lluvia de la noche dejó las fisuras húmedas. No las gozamos.
Teleférico estación intermedia de l'Aguille de Midi

Y para terminar, regresamos a las Aguilles de l'Arve, concretamente a la Tete du Chat.
El día acompaña. Iso cero a 4.700, temperaturas más que suaves para escalar en la sombra a 3.200

Histoire d'O
300 mts. 7a (6b+ obl). Tête de chat. Aiguille d'Arves
NorOeste (sol a partir de 15h)

Una preciosidad de Mussatto, verdadera visita obligatoria. Magnífica

Definición de "lejos de cojones". Id y comprobad

La vegetación va cambiando con la altura, hasta desaparecer en un paisaje geológico, pétreo

ambiente con el desierto mineral al fondo

L1, probablemente "il piu impegnativo". Llevad los totems azul a rojo para civilizarlo...

verticalidad acusada en todo el recorrido

contrastes. Del gris mineral al verde vivo

Nos ha entusiasmado el lugar y la calidad de la escalada.

Y sobretodo, me ha sorprendido la capacidad de Mussatto para (re)descubrir una pared visible y a la vez ignorada por el resto de aperturistas

Bravo!!!

Todavía nos extraña no haber coincidido con nadie un sábado de canícula estival, en semejante obra de arte.

L'Empire des Sens (D. Bourret)
180 m 6b+ La Bisson. Saint-Guilhem-le-Désert (Montpelier)
NorOeste
Ya de regreso a casa para amortizar las pocas horas de vacaciones que nos quedan.
Saint Guillaume le Desert, un pequeño circo de roca en apariencia descompuesta pero sorprendentemente buena, orientado a Norte con vías antiguas y medio modernas.
El desplome con más canto que nunca he visitado en 6b.
A tener en cuenta cuando regreséis de Alpes con unas horas de margen.

Muy buena web para localizar y explorar la zona: http://www.topo-thaurac.com/

Deu vies llargues, tres dies de totxos, dos de descans (pluja o esgotament) i dos de viatge. Tot plegat per reduir "el margen de mejora" que arrossegava des del confinament...

La vall de Plan pateix un clima ben particular

Rasmia, L4, costurejant un 6b... ¿Dónde están las chapas?

L'inici de la paret, una fondalada amagada del sol, passa ràpid de l'hivern glacial a la calor tòrrida d'estiu.

Una excepció, les vies amb accès des de Serveto, que transcorren en la part alta de la tàpia.

La seva orientació Sud, aixecada sobre la vall, reb els primers raijos passades les 10 del matí. Com que tenen una longitud que no excedeix els 250 metres, i una baixada còmode, esdevenen destí preferent sempre que faci sol.

Per contra, l'ombra entra a les 15h i la dificultat dels darrers llargs pot fer-nos tremolar.

Els dies de vent del nord, fred, sec, però amb el cel blau brillant, la part alta de Sin esdevé refugi i plaer pels escaladors de paret.

Aquest octubre hem tastat dues vies magnífiques.

Vibrations, al sector "jardín de Jean Pierre".

Darrera obra de JP Rio oberta en solitari. Un MUST, tan bo com Itinerance, més difícil i obligat penso, com a mínim ara, poc tocada i sense marcar.

Ens va agradar moltíssim. Menció especial al 2on llarg, un 6c+++ exigent sobre roca orgàsmica,

i també el primer 7b de dalt.

Bravísimo! A la part de dalt trobareu un parell de llargs petats, un 7a+ dur dur, i un 6c curtet, intens i bonic tot i la pedra. En Jean Pierre ha sanejat els cantos d'on t'agafes. S'agraeix, i converteix una via que podria haver estat "una més", en una llepolia que mereix molt la visita.

Felicitats JP

Rasmia, de l'Arkaitz, el Nacho i Chesus,

amb preciosa topo marca "Eli"

També tres hi anirem a repetir: el Tato, l'Ester i jo.

Endossem el primer llarg a l'Ester. De perillosa definiria aquesta primera tirada. Roca podrida amb dos xapes i una sortida sobre dos micros (totems blau i groc) en un bloc excessivament dubtós.

Servirà de contrapunt als tres llargs superiors, exquisits.

Roca increïble, moviments delicats sobre ales de mosca esmolades, alguns ganivets grisos que tallen de només mirar.

Recorregut intel·ligent per cercar la debilitat (relativa...) i el camí natural, 6c delicat al començament, i 7a+ intens per superar el sostret.

L'aire entre xapes pot arribar a glaçar-te al 7b+. Quan es torna impossible, marxeu pronunciadament a l'esquerra.

Final barrat per un 6b d'aparença inexpugnable, atemoridor, que menjarà tots els friends que porteu.

Brutal.

NOTA DESCENSO de Peña de Sin, vías zona alta (Serveto).

de la salida de Illusions, Itinerance, Vibration, Sin Piedad, Olvido, 1914, Chicos Vampiro, remontar en dirección OESTE unos 50 mts de desnivel (150 mts) por zona de matorral y bojes hasta alcanzar un bosque de pino con el sotobosque limpio. Allí tomar dirección NORESTE sin ganar ni perder altura hasta que cuando se acaba ese mismo sotobosque limpio, encontréis un sendero primero desdibujado, y al poco ya bastante marcado, que baja pronunciadamente en dirección NORESTE y ESTE dejando entrever, de vez en cuando, el pueblo de Serveto. Este sendero conduce en escasos minutos al sendero principal de ascenso a la Peña de Sin, y de allí al collado entre ésta y Peña de San Martín, por donde aproximasteis a las vías.

Este mes l'Armand ha publicat un article extens i complert de les parets de Culla.

N'és el pare,

de l'article i de l'escalada allí.

Explica que tornant de PenyaGolosa van atansar-se a Benafigos per espiar unes parets que emergien entre paissatges d'alzina i carrasca.

Terra promesa, arribats a Benafigos

Lo Sebastià me n'havia parlat, i també sortia al llibre de la Rosa i el Carlos Tudela (112 escaladas de la Comunidad Valenciana) on mostraven el potencial del Maestrat de Castelló.

Poc després apareixien les vies del Paolo Roxo a Desnivel, i al cap d'un temps, la guia d'Escalades a Castelló del Luichy.

Tot plegat, amb un xic d'info per ací i d'altre per allà, la motivació per una visita arribà al punt crític de no retorn.

Una visita ràpida sense temps, sols a inspeccionar

Tornem al poc, proveïts de màquina infernal martell i pitons, ens desvirguem a Penya Calva (o Calba).

El síndrome de Peter Pan, no volem crèixer, eternament nens ... Via bona

La paret té trams plens d'herbetes, sovint plaques recobertes d'un liquen polsinós negre barallat amb l'adherència.

Ho compensa una varietat de forats i ponts de roca inversemblant i, punt fort, la bellesa ferèstega del paissatge, ample fins el mar.

L'accès que hem trobat darrerament, les orientacions variades que permeten escalades al sol o l'ombra, i la solitud garantida ho converteixen, definitivament, en destí a considerar.

A més, tens una zona d'esportiva (d'alt nivell, llàstima), i una oferta gastronòmica als bars del poble per arrodonir la festa: apunteu la Solaneta pels esmorzars de forquilla i ganivet .

Hi hem estat amb les xiques de l'Equipo, per escalar i per obrir.

Aquarel.la amb la Lucía.

La topo, artística, en dos pinzellades

Ben bonica.

Les noies la repetirien més tard.

Propostes diverses: les Barbes de Penya Calba, travessant un sostre descomunal, recte, monolític, pel pur plaer de sentir 150 mts de buit sota els peus. Amb el Mija i l'Ester,

aCULLAnant

Lo Caloret, bones apretades en roca sovint incòmode. Ideal per dies freds. Sol d'hivern des de les 10.30 am fins tard,

Penya calba, cara Oest, amb el sector Ha Culla Matata, a vista d'ocell.

Totxos i esportiva a l'esquerra, de xorrera difícil (vuitens i alguns setens),

i a ple sol, més a la dreta, les vies que podeu trobar al blog del Mija, http://paretsdaci.blogspot.com . Recomanables totes, i amb més feina de la que sembla

Penya calba, cara sudEst

Solet i temperatura agradable garantida, a l'esquerra de tot

Ple de vies que podeu trobar dins l'article de l'Armand al Vèrtex de l'octubre 2020.

Morral de la Maciana, mateixa paret que Acuarela, en front de la zona esportiva (el Frontón).

I finalment les vies del Paolo Roxo, de quan vivia per la zona.

Cingle vert, la part més assalvatjada de Culla, encara amb moltes possibilitats per obrir vies noves.

Pujant cap a la Vall del Mas, a ple Port, al terme de Mas de Barberans, es travessa un petit congost de pedra espectacular: El Racó d'en Marc

La vesant NorEst (paret que mira al SudOest) té un forat que dóna nom a l'indret, el Forat de la Vella.

Fa anys que vaig aturar-m'hi per casualitat, i ja vaig encetar-hi una via sense saber que a l'altra paret del congostet una altra ruta havia inaugurat les escalades.
Aquestos 4 darrers anys hem xalat obrint i repetint el que hi havia.

Tot plegat ha quedat un racó per conéixer

les vies, no gaire llargues (de 2 a 4 tirades curtes),
lo calcari de molta qualitat (tenint en compte que estem al Port) de formes capritxoses i variades
la bellesa de l'indret
l'aproximació sempre curta (3 minuts a Escaletes i 10 o 12 pel Forat)
la possibilitat de triar sol o sombra segons l'hora, en una o altra paret del congost, ens permet escalar-hi tot l'any, tret que faci vent. Aquí, quan bufa... marxeu, o volareu
la senzillesa dels rapels (reunions quasi sempre equipades per rapelar, i sempre amb bolts)
i la varietat dels estils (de poc a bastant equipades, un parell d'equipades)

Aquí teniu un ventall de vies per triar.
Que us aprofiti

Paret del Forat de la Vella

Des del pàrking seguir indicacions cap al Forat de la Vella

Paret de les Escaletes, tot just al davant.

Accès còmode per senderó just a la vertical del pilar dret (nord), que naix en una petita clariana envoltada de pedres grans, a la pista on s'aparca.

Esquena del Forat (cara NO), 20 vies d'esportiva sobre degotalls i tuffa, de 6c a 8a amb predomini del 7bc. Sense foto ni topo.

I no gaire lluny, el Choli ha obert i equipat una altra petita paret amb vies de dos o tres llargs ben bonics i ben equipats.

Hem tingut convidats d'excepció

En Christian a la via Sebastià Colomé, clàssica ja.

Per la nit es cremaria el restaurant on anàvem a sopar, el més que recomanat DIEGO, de Santa Bàrbara

sempre sota control..., no fos cas que mos prengués alguna línia

Vies fotogèniques

Enllestint amb lo Vicente el L4 de la Via Sebastià Colomé, cinc tirades de 6c+ equipats (o quasi)

Dedicada a un enamorat dels Ports que va marxar abans d'hora.

Com et trobem a faltar amiguuu

Les vies, sovint, amb el nom d'Amics de les Terres de l'Ebre.

No cal que algú ens deixi per dedicar-li una via !!!

Obrint amb el Santi un projecte dur penden d'acabar

Concloent-ne amb l'Ester un altre de ben desplomat: Lo Rei de la Sorra, dedicada al Vicentaturix

Segon llarg de Lo Rei de la Sorra, tot són setens

La que més esforços m'ha demanat

Entre confinament i virus, hem enllestit aquesta via que començàvem tot just el segon cap de setmana de març, quan ja s'anunciaven tancaments i restriccions.

Via amb el tarannà d'Àger: bona pedra, feixa que resta ambient i compromís, recorregut divertit, dificultat obligada moderada i equipament entre suficient i abundant.

Per no desentonar i per estalviar algun nino gran (papà camalot nº4, i pels valents nº3), hem afegit alguna alegria (en roig a la topo).

No valia la pena arrossegar-los per un llarg

També hem mogut alguna xapa de lloc

canviant una xapa a L8.

A la primera no vam encertar el millor pas en lliure

Que la gaudiu

nantros ho hem fet

tot i l'oratge canviant de la zona.

L4 amb fred glaçador

L6 sota un sol tòrrid.

Ester gaudint amb marge un 6c preciós

Aprovecho estos días de encierro para piar las últimas vías del Otoño.

Peña de San Martín languidece a la sombra de Peña de Sin, un faro que atrae todas las miradas.

Su recorrido modesto, la ausencia de vías comprometidas y las aparentes fajas de vegetación la convierten en un segundo plato, o incluso tercero, si tenemos en cuenta las enormes posibilidades del valle de Plan.

Y ése es, precisamente, su encanto: longitud moderada, paredes sencillas y bien orientadas al sol.

También cortas, pero con menos insolación, el muro Este, sombrío, donde Christian trazó El Feo de Pau, y con Ester abrimos Tenemos los Mismos Gustos. Ambas a tres minutos andando en dirección Plan, de Domingos al Sol.

Con otra aproximación queda la vertiente NorEste donde Christian y Dani abrieron Sin Gancho y a lo Loco, de la que no tengo referencias.

Domingos al Sol no tiene otra pretensión que la de ofrecer una mañana de escalada agradable y asequible, salvando eso sí, el cuarto largo, en adherencia bastante obligada.

No esperéis maravilla alguna, ni en términos de dificultad ni de belleza. Su enclave, orientación, facilidad de acceso y, si conviene, huída fácil, proporcionan la dosis adecuada de divertimento.

Algunos largos pueden empalmarse (especialmente 1+2, y quizás 5+6) si espacias el emplazamiento de friends y fisureros y gestionas las cuerdas con tiento.

Una de las vías fáciles del valle.

Que la disfrutéis.

Un pasatiempo agradable

Ésta sí, muy recomendable si os gustan las fisuras

También buena en sus primeros 3 largos,

... y dura de encadenar

sin referencias

el congost des de la part superior de Paret de Catalunya

Un dia qualsevol d'aquesta tardor.

El prat de Sant Llorenç buit, Montrebei desert, el pantà sense barques i ni un crit al congost.

Sols a la Paret de Catalunya, enmig del silenci, inesperat obsequi de la pandèmia.

Entre setmana, no fos cas que les autoritats pensin que s'hi aglomera gent.

Privilegi oblidat, de quan el congost ens pertanyia, 20 anys enrera, abans de la passarel.la, abans dels camins arranjats, abans de la domesticació d'un bocí de territori salvatge

No em queixo. També hi hem contribuit en alguna mesura obrint vies civilitzades, altres agoserades, però sempre fent-ne difussió. Autocrítica?

Tot "B"

De sisè o setè, però sempre "b".

Sempre m'ha estranyat dels frikis que li foten 50 pegues a un totxo per encadenar. Un altre esport, rumiava. Quin avorriment !!!

Reflexionant me n'adono que patim malalties no gaire diferents

M'agrada tatxar les vies que obro, una bona raó per obviar les línies que poden passar de 7a.

10 pegues a la Cor Salvatge fins alliberar-la. Considerant que té 13 tirades, compto 130 llargs per encadenar-ne un. Friki?

Aquesta espero que em costi menys.

Ja en porto 3 ... i quan recuperi les iemes, hi torno

El segon llarg, mmmmmm

Equipat direu... però exquisit.

JUNY 2020.

Escrivia...

Enyoro molt enfilar-me, moltíssim.
estranyo els moviments, ballar per les roques
i sobretot el contacte amb els amics.

L'esmorzar tranquil dins la furgo mentre s'aixeca el sol,
la birra al prat, relaxats i esgotats, des d'on admirem embadalits la paret.
Estranyo els somriures, les conyes, el relat de com desentrallar un pas particularment complex, les històries de por, els desitjos, somnis en comú.

Som gregaris, no solitaris.

Fase 1

La ciutat torna plena de vida. Tothom corrent, en bici o passejant.
Durant uns instants es va desbordar la joia de milers de persones tancades set setmanes.
Una explosió d'alegria

Tanta humanitat m'atabala

Fase2
Sortim a pedalar per uns paratges sorprenentment solitaris. Què bonic.

Montsant salvatge, un racó on apaivagar les ànsies de dibuixar
Quin contrast amb la ciutat

Fase 3

Necessito parets grans

tornar a embrutar-me amb el fang d'Aragó

Aviat

De moment seguim divertint-nos pel Montsant

repetir vies velles ens permet re-descobrir que a cops les guies s'equivoquen,

i pinten les línies allí on no hi havia res, preservant el camí d'altres obridors.

Unes de fàcils

altres més difícils

Montsant, tornarem a veure'ns...

Aprofitant les escasses oportunitats d'un any de pandèmia, empesos pels freds dominants, explorem i amortitzem el vesant sud d'Àger. Així va sortir Stay Inside , germana de l'anterior Forever Young que piem ara després de mesos a la recàmera

lu Ferran és un artista

La guia del Luichy ens ha agradat molt, un recull complert del que podíem trobar, on destaca les parts més aprofitables d'aquesta muralla tan freqüentada pels escaladors

Les dues perles de la Montse i l'Emili (Prou de Romanços i Parche de Morfina) ens acabaran de convèncer per mirar amb bons ulls unes parets que nosaltres havíem obviat, o directament minusvalorat.

Els Llefrats amb el seu Silenciosos ens recorden que pots passar porrrr, vibrarrrr i menjarrrrr guindilles també a Àger

Sí, hi havia vida més enllà de Montrebei.

Ho hem descobert amb Stay Inside, i amb la "germana gran" Forever Young, cançó d'Alphaville que ens ha acompanyat en les apertures i en alguna festa de cinqüentons.

La topo, provisional, espera confirmació dels graus proposats. Oberta al 2020, no vam tenir temps de repetir-la, de tants confinaments i re-confitaments.

Setens apuntats a ull, sense alliberar, oberts en artifo o amb paradinha quan passava de 6c

Que la disfruteu.

Aquí van unes fotos, de diferents moments, llocs diversos i amics que han volgut enviar-nos postals de la zona.

colors a Prou de Romanços i Silenciosos

L2. La Marta Barrachina agafa la fissura de l'esquerra

L3. Pinta durrrr

L3. Cerrrrt, ben difícil

L3. fresquets

L4. festival

Quien ha apagado la luzzzz????

L5. Vilanewwww

L6. fiestuqui de friends.

Els únics amics que poden veure's en plena pandèmia

L7. Roca brutal, desllom, pas d'A0 i plaerrrrr

L8. la cirereta del pastís.

No canteu victòria.... que no us tombi...

uns ulls ens enquadren, a nantros i a la Lluna

Ja tenim nom.

Foto des de la feixa, del Ferran. L'Ester surt cap al Llarg 6.

La nit ens va atrapar obrint el darrer llarg. Fred glacial, s'hagués pogut dir.

Dies perfectes per escalar, companyia immillorable i un bocí de pedra per expressar-nos. Instants feliços aliens al món.

Resta un moviment per resoldre que rondarà el 7a+, i netejar una mica el darrer llarg, potser afegint-hi una xapa. Ja vorem.

De moment, pels inquiets, queda enllestida.

Pedra a controlar en alguns trams, altres perfectes. Accessos i descens propers. Equipament sense massa compromís. Una via per gaudir amb alguns llargs on esglaiar-nos posant ninos, i d'altres quasi equipats. Àger en definitiva.

Que la gaudiu!

Fred, neu i llums del Piri

El arte de Fracasar

Ezin gelditu (Montañesa 7b+ obl)

Mos agraden TOTES... i anar fent

Invierno suave, roca en Peña de Sin

U-O no tinc por. Peña de Sin

Encierro

Es-Trad-y-varios relatos

Ordesa. Burundanga en la Cascada, y Barrabás en Fraucata

Alps, un recull de vies bones a la fresca (1)

alps en època de covid (part 2)

Tastant les darreres perles de SIN: Vibration + Rasmia

Culla, Acuarela i Les Barbes de Penya Calva

El Forat de la Vella, tresor dels Ports - Mas de Barberans

Nova via AGER - Stay Inside (quedat dins ... a casa)

Domingos al Sol - Peña de San Martín (Plan - Sin)

Montrebei en silenci. Tot B, nova via

Diari d'un confinament. Retorn al Montsant

Forever Young, o el síndrome de Peter Pan. Àger

Escalades a la Lluna. Àger